Jordi Bianciotto: "La creativitat és el millor que està passant a Catalunya"

 

Jordi Bianciotto (Barcelona, 1964) és un periodista i crític musical. Fa més de vint anys que és a la professió, i actualment escriu a El Periódico de Catalunya, a les revistes musicals Enderrock i Rockdelux, i als mitjans digitals Nació Digital i Mèdia.cat. També és col·laborador de l'Enciclopèdia Catalana, i és autor de biografies i enciclopèdies musicals. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Ens rep a casa seva, un pis de l'Eixample que respon al seu habitant melòman, una mena de temple de la música. Totes les parets estan cobertes de prestatgeries plenes de llibres i discos. Té unes calaixeres d'un metre de fonràdia per encabir-hi tota la música que té emmagatzemada. Ens explica que els últims anys ha anat llençant les caràtules dels àlbums i guardant els CDs en fundes, per guanyar espai. Enmig de la immensitat de llibres i música encara hi troba lloc per alguns records: fotos amb en Roger Mas a l'Havana, amb els Estopa a Mèxic o amb la Patti Smith a Barcelona.

A l'editorial del Paraules al BarnaSants escrivia que “l’etiqueta de cantautor ha deixat de sonar antiga”. Com definiria la figura del cantautor actual?

Literalment, cantautor és aquell que canta les seves cançons. Per la qual cosa Metallica, U2 o Coldplay serien grups de cantautors. En aquest país originalment el cantautor era un trobador modern on el text tenia un paper rellevant. Amb el temps això s’ha anat diluint. Després d’una època en què la paraula cantautor es relacionava amb una cosa antiga i superada, actualment torna a identificar-se amb el creador artesanal que dóna importància al text, torna a tenir connotacions de modernitat.

“Música i política ja es barregen soles”, deia en un article. La música ha de ser també un instrument de compromís social i polític?

Crec que és una opció lliure de l’artista. Hi ha artistes que fan propostes que es comprometen amb la societat  i són brillants i n’hi ha són mediocres. En alguns àmbits de la societat està ben vist que l’artista es posicioni, sempre i quan aquesta posició sigui d’esquerres. Quan és una posició, per exemple, de defensa de valors nacionals, això és vist com una nosa.

Tradicionalment sempre hem relacionat la figura del cantautor amb reivindicacions d’esquerres. Hi ha cantautors de dretes?

En altres èpoques hi havia hagut la María Ostiz. En els darrers temps hi ha la Russian Red, que es mou entre el folk i el pop, i no ha tingut problemes en dir públicament que és de dretes. De fet és legítim, no? Ara, és cert que hi ha molt poca tradició de cantautors de dretes. Fa uns anys a TV3 hi havia un programa que es deia Herois quotidians. Va sortir el cantautor Abús, l’Agustí Busom, fent una paròdia de Paco Ibáñez en clau de dretes, molt divertit. 

Per què creu que avui dia ja no es fa quasi cançó protesta?

L'estigma del cantautor pallissa tenia unes connotacions de pesadesa, d’aridesa i de pamflet que ha fet que diverses generacions n'hagin volgut fugir del tot. Però és veritat que en els últims temps hi ha alguns cantautors, com Pau Alabajos, Feliu Ventura o Cesk Freixas, que reprenen aquesta idea de la queixa i del compromís polític. En canvi, al camp del folk/pop indie la politització és pràcticament inexistent, els fa pànic caure en la cosa pamfletària. Això no treu que en els concerts alguns d’ells diguin coses compromeses. Recordo que l’any passat al festival Pròxims al Poble Espanyol van llegir un manifest en contra de l’apujada de l’IVA en cultura.

21% d’IVA en cultura. 

Pel que parlo amb els promotors tots es queixen moltíssim, i tenen motius per fer-ho. Realment un augment del 8 al 21% és molt pronunciat, i el marge de beneficis es redueix moltíssim. Jo diria que estem començant a notar una sensació de que això no va bé, i que s’estan venent menys entrades. A les sales, quan hi ha un fenomen popular encara omple, però fora d’això costa moltíssim. És preocupant perquè d'una banda podem començar a perdre gires internacionals importants, i de l'altra, a les franges més baixes, evidentment pels artistes més petits això és un drama.

Com valora el paper del BarnaSants en aquest context?

BarnaSants és l’obra d’un personatge obstinat que és en Pere Camps. El perfil artístic del festival se’l va inventar ell fa 18 anys i no s’ha alterat d’aquest camí, ha sigut absolutament fidel a la seva idea. BarnaSants fa un paper de gran aparador de la música compromesa amb el moment en que vivim. I comptabilitza estrelles amb moltíssims valors emergents.

Tot i la situació complicada, tenim una de les generació de músics amb més qualitat i varietat. Què passarà amb ells?

És preocupant, però espero que tinguin paciència. La creativitat està en un gran moment a Catalunya, això és el millor que està passant ara mateix. A més, tots els artistes estan obrint fronteres, viatgen molt més que abans. Ara se’n poden anar una temporada a Berlín, i allà coneixen a no sé qui, i obren portes per circuits escènics que aquí no coneixem. Qui té imaginació, inquietud i talent jo sempre tendeixo a pensar que les coses li han d’anar més o menys bé.

Bianciotto recomana:

- La figura del buit, d'El Petit de Cal Eril (crítiques a TimeOut i Rockdelux)
- Ghosts of Comala, d'Àlex Torío
- Núria Graham (vídeo)


Alba Crespo Rubio, Carmen Buades Ávila, Guillem Jané Casals